Una predicció sobre el nou Estatut

Com tornarà el projecte de nou Estatut de Catalunya del seu pas per Madrid ? sa i fort ? prim i desmillorat ? o simplement no tornarà viu ? Faré, modestament, la meva predicció.

Crec que fracassarà, i amb ell, l´Espanya plurinacional entesa com un estat configurat de forma federal o plurinacional. Com a resultat, morirà la vella aspiració del catalanisme (de Cambó, Pujol o Maragall) de regenerar Espanya, i augmentarà el sobiranisme.

Ja sabíem que el PP faria una oposició frontal al projecte, fins i tot apocalíptica, però el problema no és només aquest, ja que amb els vots dels altres partits n´hi hauria prou i de sobres. El pitjor problema és que a l´actual PSOE no hi ha la consciència respecte les nacionalitats històriques que hi havia fa 25 anys. Un cop restituïdes les institucions prohibides pel franquisme, creien que la història reivindicativa s´acabava. Al PSOE felipista el va sorprendre que la reivindicació continués amb el pujolisme, i com a reacció va impulsar la LOAPA. Al PSOE actual, encara li ha sorprès més que, desbancat Pujol i amb un govern socialista a la fi a la Generalitat, la reivindicació continuï. No ho entenen, s´emprenyen i es senten presoners del seu propi líder, Zapatero, a qui veuen compromès per una postura adquirida a títol personal, que el partit no comparteix. ZP estarà cada cop més encerclat, no només per la pressió del PP, sino per la que exerceixen els seus propis companys socialistes. Si un ministre tan poc impulsiu com Solbes amenaça amb dimitir si el projecte s´aprova, què no faran gent com Bono o Ibarra.

Això evidencia les forces reals dels "bàndols": ja no és que en un cantó hi hagi ZP i Maragall, i en l´altre els barons socialistes. En un cantó hi ha Zapatero, IU i els nacionalistes no castellans, i en l´altre tota la resta, incloent la majoria del govern, de l´oposició, la majoria d´institucions de l´estat (incloent el Banc d´Espanya, la patronal, el poder judicial,...), els principals mijans de comunicació i la mateixa opinió pública espanyola. Es així, més val no enganyar-se: Espanya és una societat centralista i uniformitzadora que combatrà una proposta feta per a defensar-se del centralisme.

Amb tals forces en contra seva, l´estratègia d´en Zapatero ha estat anar afegint més condicions al seu compromís del Palau Sant Jordi. Ja no n´hi ha prou amb consens i constitucionalitat. Ara recorrerà a l´interès general d´Espanya, a la cohesió territorial i al que li faci falta. M´inclino a pensar que farà un discurs a les corts ple de cordialitat i bones maneres, però recordant que la sobirania "autèntica" resideix al congrés de Madrid, i que les "bones" idees que Catalunya proposa s´han d´aplicar a totes les comunitats, o a cap, per mantenir la unitat del model. I que més "consejo de política fiscal y financiera" i menys bilateralitat, ja que aquesta posa en risc la "solidaridad interregional" i és inconstitucional. Aquesta crec que serà la seva clau: la constitucionalitat. Sap perfectament que perdrà tot el crèdit si es desdiu dels seus compromisos i tomba una proposta tan democràtica com la catalana, però també sap que els espanyols el valoraran en la mesura que els sigui útil per desfer-se del que veuen com un "desafío". Si se´n desfà, encara li admiraran el "talante". Ja va passar amb la forma com va combatre el pla Ibarretxe. Per tant, probablement voldrà evitar el desgast passant-li el marró al Tribunal Constitucional. Veient com ha funcionat el consell consultiu de la Generalitat, ja sé de quin peu calcen aquests tribunals, que voten segons les preferències polítiques dels seus membres. En aquest cas, no caldrà ni pressionar-los: declararan inconstitucional amb molt de gust el tracte bilateral que l´Estatut planteja, i segurament també alguns dels aspectes més significatius del text. Després, ZP oferirà als partits catalans un estatut mutilat però plenament constitucional, "de bon rotllo", com dient "jo l´acceptava, però és que no me l´havíeu fet constitucional...". I així, ell salvat a ulls dels seus electors, i els partits catalans a empassar-se els dictamens del TC. Si ja es van empassar el que opinava un consell no vinculant com el consultiu, com no hauran de fer-ho davant del TC.

I fins aquí arriba la meva "bola de vidre" (modestament). Desitjo equivocar-me, i que arribi a aprovar-se un text que, en allò essencial, sigui el que hem acordat els catalans a través del 89% dels nostres representants legítims. Aquesta és la pressió que haurien de sentir els polítics espanyols si la cultura democràtica a Espanya fos profunda, i no la que és.